Estanislau M. Llopart
Naixia el 12 de setembre de 1915 a Esparraguera, província de Barcelona. Als cinc any la Mare de Déu el crida al monestir de Montserrat. Amb dotze anys ingrés al col·legi d'aspirants de Montserrat. Se li accepta la professió gràcies al P. Abad Antoni M. Marcet, que l’aprecia profundament. En la festa de la Transfiguració del Senyor de l’any 1934 fa la professió temporal.
En motiu de la guerra civil espanyola i la conseqüent persecució religiosa, inicia l’exili del Monestir de Montserrat. L’any 1939 és el retorn a Montserrat i la celebració de la seva professió monàstica solemne. Dos anys després es ordenació sacerdotal i porta a terme una activitat intensa com a professor de monjos en diverses matèries. Realitza treballs científics sobre la Verge Maria, Litúrgia i els Sagraments, amb un bon mestratge als seus alumnes.
Desprès de demanar-ho reiteradament, el 25 d’abril de 1961 l'abat P. Aureli M. Escarré li concedeix finalment, malgrat la seva delicada salut, el permís per emprendre la vida eremítica a la Santa Cova de la Mare de Déu de Montserrat. En aquesta època és nomenat Consultor de la Comissió de Litúrgia del Concili Vaticà II. Quatre anys després comença la seva vida a l'ermita de la Sta. Creu fins l’any 1972.
El coneixent entre en Pere i l’ermità va ser de forma peculiar, tal com ell explica: “La meva coneixença amb l’ermità de Santa Creu va ser una mica original. L’any 1965 en Jaume Mestres, amb qui ens unia una amistat d’anys, em parlava molt de l’ermità que hi havia a Montserrat i també hi havia joves que em venien a veure i em parlaven de l’ermità, fins que va arribar un moment que l’ermità m’enviava joves a mi i jo l’enviava a ell, sense haver-nos vist mai. Al gener de 1967, en unes convivències de “Mens Petri” al Monestir de Montserrat, dirigides pel canonge Dr. Vicens Nolla, vam conèixer per fi personalment a l’ermità de la Santa Creu. (9)
A l’ermita de la Santa Creu continuen els contactes amb la tasca comú d’acompanyar als joves que s’apropen a la Comunitat de Jesús, “llegint” junts els apunts personals dels recessos de comunitat, adreçant l’un a l’altre indistintament als qui cerquen consell... “Des d’aquella primera trobada en tots els recessos que hem fet a Montserrat pujàvem sempre a l’ermita de la Santa Creu on teníem l’eucaristia i unes estones de silenci amb l’ermità. Durant aquests primers anys d’engendrament de la Comunitat son molt frecuents les meves visites personals a l’ermità. Cada mes li deixàvem tots els apunts personals del recés i llavors quan pujava comentàvem els dos tota la marxa de les persones i de la seva maduració personal i comunitària.” (10)
El P. Estanislau expressa l’ideal de la Comunitat de Jesús amb aquestes paraules: “Sé que el vostre amor a Crist, en la Comunitat que aplegueu, es tradueix en un servei en la pobresa, en l’amor i en la unitat. És la vostra actitud de pau en el món. Aquesta coincideix, també, ser l’actitud de fons i de presència de la meva vida eremítica.” (11)
La pregària i el silenci com a mitjà per a viure el Regne de Déu enmig del mon, viure en comunitat, superar les pobreses humanes i sentir el gran tresor de la unitat entre germans, és el consell del P. Estanislau per la Comunitat de Jesús:
Si hagués de donar-vos una consigna seria aquesta: La vostra ‘pobresa d’esperit’, és la millor disponibilitat par a vivenciar el Regne de Déu dins vostre, i Crist en els germans;
‑ us portarà a apreciar el silenci i la simplicitat com la postura més pura d’oració i contemplació del misteri de Déu i dels homes;
‑ us donarà la pau i la joia que us fa admirar i estimar les coses i les situacions humanes;
‑ us convertirà en testimonis, i signes entre els germans de que la Salvació i el Salvador són una "realitat acceptada per la fe, però captada i evidenciada par la caritat;
‑ us farà ferment d’esperança enmig del món en vies de transformació;
‑ i us permetrà el gran servei de la unitat par la vostra comunió a Crist i als homes, bo i allunyant de vosaltres tota forma d’egoisme i de dualitat interior i exterior. (12)
El 29 de setembre de 1968 tingué lloc el compromís dels primers germans a l'ermita de Santa Creu de Montserrat. Conscient de les dificultats que comporta seguir el missatge evangèlic en el mon actual, el P. Estanislau els hi diu que, “No temeu germans de pertànyer al segle vint, al món actual. Déu estima tant al món que li dona el seu Fill. I el món que és estimat per Déu, vol dir que el món del pecat es una cosa estimable, una cosa digna de Déu. Per això hi envia el seu Fill, i per això, cada u de vosaltres sou aquest fill de Déu encarnat.” (13)
Amb l’autorització del P. Abat Cassià M. Just, a finals de l’any 1972 el P. Estanislau embarca a Barcelona amb destí a Terra Santa, acompanyat de Pere Vilaplana i un germà de comunitat. A principis de l’any 1973 s'instal·la en una cova del “Camp dels Pastors” de Beit Sahur, prop de Betlem. La comunió espiritual amb la Comunitat de Jesús es referma.
Fruit de la trobada a l'ermita de la Santa Creu de Montserrat d’en Pere i mossèn Àngel Bergadà, aleshores rector de Tarrés, van iniciar els lligams amb el poble de Tarrés. Dins d’aquest context d’amistat i confiança mútua, cal situar la trobada excepcional l’any 1969, d'una gran part del poble amb el pare Estanislau a la ermita de la Santa Creu.
Començaren les trobades de membres de la Comunitat amb el poble, amb la presència ininterrompuda de la Comunitat de Jesús per Setmana Santa i Pasqua, l’arranjament de cases d’acollida i estada de germans de comunitat al poble. La construcció al llarg de l’any 1977 d’una ermita de la Santa Creu en record de la de Montserrat, va manifestar els forts lligams de la Comunitat de Jesús i el poble de Tarrés amb l’ermità. “És a Tarrés, a l'ermita i eremitori de la Santa Creu, on ha nascut aquest lligam profund de comunió i continuïtat amb l'esperit del pare Estanislau. És aquest el panorama de la vida de la Comunitat de Jesús a Tarrés: un camí obert, camí de cada dia, i que converteix ja aquest lloc en un centre d'irradiació comunitària.” (14) Aquest lloc tant estimat pel Pere, des de l’any 2008 acull les seves restes en el cementiri del poble, com un homenatge en el 25è aniversari de la seva mort. A Tarrés, el seu silenci fet pregària i comunió ens acompanya.
L’any 1974 el P. Estanislau arriba al Japó, on viu la vida eremítica junt amb Miriam Calvo fins el seu retorn al monestir de Montserrat l’any 2003, on mort el 29 de març d’aquest mateix any. El contacte de la Comunitat amb el P. Estanislau ha sigut permanent al llarg dels anys, tant per carta, telèfon i algunes visites al Japó. “Avançant-nos a la Pasqua, t’escric aquestes ratlles que volen ser portadores de la joia pasqual en aquest temps especialment consagrat a la revisió i a la intensificació de la nostra fe i de la nostra entrega al Crist.” (15)
