Sor Maria Montserrat

Els inspiradors de la Comunitat de Jesús

Maria Montserrat Capsir

Montserrat Capsir va néixer a Barcelona el 14 de gener de 1912. Als 24 anys entra al Monestir de Sant Matías de les monges Jerònimes. Va viure tres anys fora del monestir a causa de la guerra civil, tornant quan es finalitza i prenent l’hàbit l’any 1939. Des de l’any 1951 va coneix en Pere Vilaplana. Durant disset anys fins a la seva mort creix una relació d’amistat, confiança i estimació entre ella i la Comunitat de Jesús inicial.

Pere li participava dels seus projectes i ella l’escoltava, els compartia i ho posava a les mans de Déu en la seva vida contemplativa. Així va esdevenir la seva confident, amiga i germana gran en la vida espiritual. A la quaresma de 1967 M. Montserrat Capsir va escriure "Els nostres principis" amb unes reflexions  bàsiques sobre l’ideari de la Comunitat de Jesús, partint dels lligams profunds amb els amics i l’Amic Jesús per arribar a la donació als altres. Per tant estimeu tothom i sempre feu realitat aquella frase de Sor Maria Montserrat: “L’amistat és la sinceritat de l’amor”. Procureu que la Comunitat conservi sempre el caire d’amistat com a camí vers l’amor.”  

Els lligams del Pere i els joves del seu voltant amb ella marquen profundament les primeres passes de la Comunitat. El testimoni d’una ànima totalment entregada a Déu els captiva profundament. En Pere escriu que“Hi ha unes paraules de Sor Maria Montserrat que em venen a la memòria especialment: “Que feliç és morir quan un ha estimat tota la vida”. Es necessita haver estimat molt per a poder dir això, però llavors es comprèn tota la fortalesa d’aquestes paraules, car l’amor omple tota la vida d’una persona gràcies al buidament del jo personal, omplint-lo dels germans, que és l’únic present agradable a Déu."

El dia 10 de maig de 1967 Sor Maria telefonava a en Pere per a dir-li que es posava al llit per una llarga temporada. Feia temps que no es trobava gaire bé. El diagnòstic va ser rotund: càncer pancreàtic. El dia 1 de gener de 1.968 es celebra la missa de comiat al monestir de les monges jerònimes. Des del seu llit de malalta va adreçar aquestes paraules als germans de la Comunitat de Jesús: “ Que Déu us pagui, germans, la vostra caritat; només us diré que em sento tan unida a vosaltres com només pot unir-nos l’Amor del Crist. El meu silenci fet oració us seguirà sempre. 

El 18 de febrer de 1968 mort Sor Maria donant la vida per la nova comunitat, el 29 de setembre fan el compromís en Pere i els primers germans a l’ermita de la Santa Creu de Montserrat i el 8 de setembre hi ha per primera vegada la presència eucarística a la nova capella de la casa del Pere al carrer Joan Blanques, esdevenint la Llar mare de la Comunitat de Jesús. A les 4,30 hores de la tarda del 18 de febrer, mentre uns membres de la Comunitat de Jesús eren a l'ermita de la Santa Creu de Montserrat amb el P. Estanislau M. Llopart, Sor Maria mort. Al matí del dia següent, el P. Estanislau celebrà la Missa de Pasqua per ella a l'ermita de Santa Creu.

En la proximitat de la seva trobada definitiva amb Déu, expressa com a testament, el seu amor per la Comunitat. “Jo crec que la meva vida no serà llarga però el meu amor de germana gran, serà etern. Que s'estimin els uns als altres com Jesucrist ens ha estimat, i que al cel quan ens retrobem que poguem renovar la nostra acció glorificadora de DEU”.

La importància de tenir un bon amic al costat, que ens fa créixer i dona sentit a la nostra vida, seguin l’exemple de Jesús amb els seus deixebles pel camí d’Emaús, en que Ell els coneixia i ells el reconeixen, és el que ella insisteix que es visqui a la Comunitat de Jesús. “ L’amistat és la sinceritat de l’amor, i estimar és donar i, més encara, donar-se... Ja us ho hem dit més amunt, en les nostres “Llars renovadores cristianes” vivim sempre i tots el cinquanta per cent.

Montserrat Capsir insisteix en la relació d’autèntica amistat i compromís humà i espiritual entre les persones, com l’equilibri de qualsevol persona per a seguir l’exemple de Jesús i viure amb maduresa l’evangeli enmig del mon. “L’AMISTAT ÉS L’ENLLAÇ que reunint tot el nostre esforç ens deslliure d’un activisme incontrolat, que ens podria portar a la desagradable imposició d’uns ideals evangèlics entorn nostre, i al mateix temps un egoisme temporal i espiritual en la recerca d’uns béns, ja naturals, ja transcendents.” 

La seva intuïció va més enllà de l’ideal d’evangelització de la seva època, fent-la vigent en el nostre mon secularitzat d’inicis del segle XXI. Que “no se’ns tingui per una “obra d’apostolat”, ni volem constituir una “congregació piatosa”, no. Volem ésser, simplement Església, tal com Crist la somnià en fundar-la. Donar a Crist el goig de veure’s comprès; donar a l’Església el consol de veure´s realitzada per la neta i conscient actuació de cada un de nosaltres.” 

Caminant uns al costat dels altres amb un afecte sincer i net, sentin-nos tots batejats i fills de Déu sense distincions d’edat, estat o vocació personal, “abarquem, en la nostra abraçada amical, tota mena de persones; de l’infant que comença a mirar la vida, fins als qui estan a punt de deixar-la; tots tenen el seu lloc entre nosaltres. I així, el mateix els joves, estudiants o obrers, que els promesos, que els pares de família, com els que han sentit el “segueix-me” de Crist i volen realitzar-lo, com el sacerdot o el monjo o la monja, bons o malats, caminem junts, treballem junts, ens ajudem mútuament, en tots els ordres, però sobretot, ens estimem de veritat, tal com Crist ens ho va deixar en testament; volem que en veure’ns, tot home sincer pugui dir “mireu com s’estimen!”...