Paraules del Pere Vilaplana en els primers compromisos 29-9-68

Aquest recés que avui hem fet ha estat aprofundir en la vida de comunitat, per nosaltres concretament, de meditació i preparació del fet que fa uns moments acabem de realitzar: la nostra consagració a la Comunitat, que no és altra cosa que ser Església, viure dins del Cos místic, però saber quina part és d’aquest cos. Aquesta amistat que ens ha unit. Seria bo que meditéssim tot el que ens ha portat fins aquí.

Els primers contactes i colles, els recessos, la nostra vivència, primerament molt ambigua i inconscient, després amb responsabilitat de comunitat. Per això hem fet aquest acte. Aquesta amistat que ens ha anat lligant dia a dia cada vega-da més, s’ha convertit, sense donar-nos compte, en quelcom més, en vivència íntima de germà, que és l’essència íntima de tota comunitat. Pensem també en aquelles paraules que envolten la creu de la comunitat i que son la base del nostre compromís: CRIST, POBRESA, AMOR, UNITAT, PAU. En elles està contingut tot el nostre programa, tant en exten-sió com en profunditat: Crist, centre de la nostra vida, que vàrem descobrir per mitjà de l’Evangeli a les colles i que considerem i estimem com a germà.

La POBRESA, que sentim veritablement per primera vegada quan a la revisió de vida lliurem totes les nostres intimi-tats als companys de colla. No és una part de la nostra pobresa la que entreguem, com podrien ser uns diners o el nos-tre treball, sinó quelcom més, que per a molta gent no té cap importància. I que, fet sense esperit de superació, sense l’exigència evangèlica de la Paraula de Déu que ens obliga, no passa de ser una explicació estèril, encara que al primer moment semblés fecunda.

No és a compte de la colla. No és a compte dels que han vingut, i que, en una colla simplement els ha unit una amistat humana i una obertura; però, per molt que s’hagin obert, si no s’han obert a l’Esperit, no s’han obert a Crist, aquesta essència; aquella colla ha fracassat, aquell membre de la colla ha fracassat. La revisió de vida ens ha portat a la vivèn-cia del germà i l’exigència que el germà porta ens ha aprofundit en aquesta donació que volem sigui total.

Aquesta és la veritable pobresa que hem de tenir nosaltres: no tenir res, perquè ho tenim tot. Tenim Crist, tenim el que us deia ahir: els dos manament que ens va deixar. Els altres són purificacions. L’AMOR a Déu i l’amor al germà. L’-amor, l’amistat que des del primer moment ha estat el nostre lema i que ens fa viure la més gran riquesa: l’estimació dels altres amics.

La UNITAT. Vivint un mateix esperit som una sola cosa. Aquesta unitat que hem anat construint mica a mica, senzilla i profunda i que exterioritzem en aquest moment. Aquesta unitat que ens ha fet acceptar el pluralisme i viure l’ecu-menisme, que ens ha sustentat en els atacs i les incomprensions i en les persecucions. Perquè tota obra de Déu, si és de Déu ha de ser incompresa, ha de ser perseguida. I que ha demostrat als demés que no sols parlàvem de comunió sinó que vivíem en comunió.

Finalment la PAU. Aquesta pau interior, fruit de totes aquestes coses que sentim, de totes les responsabilitats que ac-ceptem; en fi, de l’abandó a la voluntat de Déu. Pau que s’exterioritza amb una joia i una serenitat, testimoni de la vi-vència profunda de Crist. No us faci por que us coneguin per ser de Crist. Tot això ha estat el que ens ha portat a fer el compromís. No ha estat el desig d'entrar a formar part de la Comunitat. Al contrari, ha estat la vivència de la Comunitat la que ens ha imposat aquesta necessitat de comprometre’ns per responsabilitzar-nos. Des del moment que vius l’esp-erit, ets comunitat. Però des del moment que fas el compromís et fas plenament responsable d’ella.

Ara bé, què suposa aquesta responsabilitat? A la Comunitat no volem fer altra cosa que seguir l’Evangeli, ser Església. La nostra vida, per tant, no ha de ser la normal de cadascun. Procurant donar testimoni del Crist, ser un instrument abandonat a les mans del Crist. Fer com els apòstols: anar per tot el món i demostrar als homes que la Seva paraula és vida, és amor, és comunió. En una paraula, és viure en comunitat en Crist i els germans. Això és tot el programa que tenim aquest any. Perquè tots som comunitat. Preparem-nos tots a ser u, dins de la Unitat.

Ara, a la missa, Crist vindrà per primera vegada per donar-nos un testimoni d'unitat en el calze que tindrà la Comuni-tat. Que tots beguem del mateix calze, com tots vivim del mateix Crist, com tots mengem del mateix pa. Això és viure l’amor, això és buscar la Pau. Aleshores, tota guerra que hi haurà al Món no ens farà pensar només, que és fa perquè els homes viuen de tal manera que no troben la veritable pau interior. Per això en el Món es viu com es viu, per això l’Església pateix. Visquem nosaltres. Siguem com una petita espurna de la Llum en el Món. Aneu per tot el món predi-cant aquesta vivència del Crist.