Estimats germans:
He cregut arribat el moment de redactar aquest testament, no perquè cregui que és arribada la meva hora, ja que aquesta no la sap ningú sinó el nostre Pare del Cel; més aviat ho faig perquè, si aquesta fos arribada, no quedéssiu desemparats, no solament en la part material, ans també en la espiritual.
Aquestes ratlles les adreço especialment a vosaltres, els meus germans de comunitat, la meva família. Una família que no l’he buscada especialment, sinó que m’ha estat donada per Déu. He procurat viure la meva vida segons aquelles paraules que formen el lema de la nostra comunitat: Pobresa, Amor i Unitat, PAU, i que ho han estat també de la meva vida, i us les deixo com el millor testament.
He procurat que tot el posseeixo, béns materials sobretot — aquesta llar de Joan Blanques que és la llar de tothom — el meu temps, els meus pensaments, tota la meva persona, sigui vostre. El camí a què m’he sentit cridat per Déu ha estat aquest de la donació que suposa una disponibilitat total per a exercir la caritat. Sé que no ho he acomplert sempre i per això demano perdó a Déu en la confiança que em deixarà gaudir de la seva presència, i a vosaltres, germans, esperant que no us hagi escandalitzat en res.
Unes recomanacions vull deixar-vos: viviu intensament la comunitat, amb força i decisió; la vida del cristià és comunitat i aquesta no és una paraula a la qual es pugui donar qualsevol sentit, sinó aquell tan profund que, partint del manament per excel·lència que ens va deixar Jesús, el de l’Amor, passa i es realitza en aquelles primeres comunitats cristianes que els pagans coneixien precisament perquè s’estimaven. La seva vida es caracteritzava perquè tot ho tenien en comú, perquè s’ajudaven, perquè pregaven junts donant un testimoni del Déu que adoraven, no solament personal sinó també comunitari, no limitant ni centrant la seva vivència en una acció concreta, sinó que aquesta, fruit de la comunió en Crist, es diversificava segons les aptituds de cada u i les necessitats apostòliques en diversos treballs d’ajuda i evangelització.
L’enunciat de la nostra comunitat és ben clar: som una comunitat activa-contemplativa. No són dues paraules que es puguin separar sinó que formen una unitat; l’una és l’exigència de l’altra. Som contemplatius perquè descobrim la necessitat de la relació profunda amb el Crist per a poder anomenar-nos cristians, i aquesta relació la realitzem per mitjà de la lectura de l’Evangeli, la meditació, el silenci, l’Eucaristia, transformant paulatina i inconscientment tota la nostra vida en una pregària. Això, que és el que més íntimament i fortament ens uneix, ens obliga a una acció diversificada segons els nostres carismes personals.
Quan vaig començar a pensar en la comunitat mai no em va interessar la creació d’un institut dedicat a una activitat apostòlica determinada, més aviat em vaig fonamentar en un grup d’amics; però aquesta amistat inicial que compromet individualment s’ha anat convertint en un compromís comunitari: compromís amb els germans de comunitat i amb l’esperit comunitari concretat molt bé en aquelles paraules que formen el nostre lema: Pobresa, Amor i Unitat, PAU.
Desitjaria que continuéssiu després de la meva mort amb aquest mateix Esperit de familiaritat i germanor; precisament per això no poso clàusules a complir en aquest testament, perquè serveixi d’exemple per a vosaltres. El que aguanta una obra no són els reglaments sinó la vida.
És necessari que conserveu entre vosaltres l’esperit de laicat i obertura. Sapigueu trobar la riquesa de la diversitat, tots u en el Crist, i, tal i com ens deia una vegada el pare Michel Lafon, inventeu descobriu noves vies per a la comunitat. L’esperit del pare Charles de Foucauld i del pare Albert Peyriguère, en els quals ens inspirem i que amb la seva amplitud abasten tothom però també exigeixen fins al màxim, ens són exemple a seguir.
Que cada una de les vocacions que es troben a la comunitat (fraternitats de vida consagrada en el celibat o el matrimoni) o d’altres que puguin sortir, sàpiguen viure sobretot la seva vocació. És en la vivència total d’aquesta on farem de veritat comunitat. Que les fraternitats sàpiguen ser llevat, vivint el seu celibat amb convenciment, i juntament amb la pobresa i obediència un desig de perfecció i de testimoni als germans; que els matrimonis siguin veritables fraternitats familiars, creant enmig del món un vertader clima de cristianisme. Tots, massa i llevat, que per separat podrien ser inútils, formant una mateixa comunitat.
Esforceu-vos sempre a seguir el camí que Crist us ha donat. No tingueu por de les dificultats ni de què el nombre de la comunitat sigui petit, en canvi exigiu-vos amorosament una vida entre tots vosaltres i exigiu-ho als nous germans de tal manera que quan els admeteu entre vosaltres es puguin dir de veritat germans.
Recordo en aquests moments el primer compromís que vàrem fer davant del pare Estanislau M. Llopart, ermità de Santa Creu, que em va rebre com a germà i dirigint-se a vosaltres us deia si m’acceptàveu com a primer Prior de la Comunitat de Jesús, i una vegada fet el meu compromís em deia: “Confirma als teus germans”. Aquells moments estan gravats en la meva memòria i en el meu cor i han anat prenent dia a dia un nou significat. Des d’aquell dia em vaig trobar lligat a vosaltres per una paternitat que acceptava lliurement i que va íntimament lligada al càrrec de Prior, paternitat dolorosa com totes però, per altre costat plena de joia. És necessari doncs que el Prior sigui pare, que conegui i estimi els seus fills, que sigui el lligam de tots ells, i que el grup de Servei sigui el seu braç dret en el coneixement i en el treball, de tal manera que aquelles paraules que en dirigia el pare Estanislau en el meu compromís: “Confirma als teus germans”, siguin realitat; que el nou germà ja el conegueu íntimament i que el seu compromís, realitzat ja en el seu cor, consisteixi solament en una exigència més forta i ja pública, comunitària. L’ermità, que tant m’ha ajudat en l’aspecte personal i que em va acceptar davant de l’Església com a primer germà de la Comunitat, em deia en la carta que hi ha en el “quartet” i que va enviar-me el dia del meu sant: “Penseu: si l’amor destrueix l’egoisme, anul·la semblantment la noció de proïsme. Per l’amor, l’altre deixa de ésser “l’altre”; ell i jo, jo en ell, som Crist, l’únic Crist, l’únic Fill !… però el Crist pobre i simple per llei de l’encarnació, que és l’amor”. Estimeu aquesta carta i accepteu-la com a base espiritual, car en ella ve expressat, millor del que podria fer jo, l’esperit de la Comunitat.
Que el sentiment de Comunitat impregni tota la vostra vida fins al darrer detall. Aquí radicarà la vostra força. La meva seguretat i fortalesa en les decisions no ha estat altre cosa que fruit del consell que he procurat sempre demanar, a més del convenciment de la meva petitesa. Valoreu doncs molt el consell que us puguin donar i procureu en tot moment de tenir algunes persones de valer espiritual com a consellers.
I finalment només puc dir-vos que no us canseu mai d’estimar. Us puc assegurar que sense tenir la certesa de que Déu m’estima i sense la vostra presència exigent jo no hagués estat res. Recordo en aquests moments Sor Maria Montserrat Capsir, que com sabeu tant ha significat per a mi personalment i per a la Comunitat, car ella ha participat en els seus fonaments; va ser ella la primera que va llegir el nostre directori-reglament, i en una carta seva —que amb totes les altres us deixo com una preciada herència— em deia: “hi ha trossos que exigeixen fins l’heroisme”. Aquest directori-reglament, que vaig escriure i va ser acabat el dia de la conversió de sant Pau, apòstol que jo tant estimo, us demano que el llegiu i mediteu con a llum i camí per a la Comunitat i el conserveu en el vostre cor com a prova del meu amor a Déu i a vosaltres, perquè van ésser aquest sentiments els que me’l van inspirar.
Hi ha unes paraules de Sor Maria Montserrat que em venen a la memòria especialment: “Que feliç és morir quan un ha estimat tota la vida”. Es necessita haver estimat molt per a poder dir això, però llavors es comprèn tota la fortalesa d’aquestes paraules, car l’amor omple tota la vida d’una persona gràcies al buidament del jo personal, omplint-lo dels germans, que és l’únic present agradable a Déu.
Per tant estimeu tothom i sempre feu realitat aquella frase de Sor Maria Montserrat: “L’amistat és al sinceritat de l’amor”. Procureu que la Comunitat conservi sempre el caire d’amistat com a camí vers l’amor.
El meu comiat vull que, com sempre acostumo a fer, no sigui un adéu sinó un fins sempre, en la joiosa esperança que un dia ens retrobarem tots al voltant de Déu, per fruir de la contemplació i Amor perfectes per sempre.
Estigueu segurs que jo tampoc us deixaré des del cel. El vostre germà gran que us estima i dóna la vida per vosaltres i per l’Església.
Pere Vilaplana
Additional Info