A cavall d'un any i l'altre, potser també d'una època i una altra...la Nadala d'aquest any del germanet de Jesús, Ventura, des de l'Assekrem, interpel·la de forma ben punyent. Val la pena dedicar-li una especial atenció.
“Us asseguro que si dos o tres es reuneixen en el meu nom, jo sóc enmig d’ells.” (Mt.18,20)
Com a preparació del Nadal, de fa temps m’agrada aprofundir algun punt que m’ajudi a visualitzar millor aquest “Déu fet carn, que vol viure enmig de nosaltres!” (Joan 1,14). Un Déu que des de la seva primera vinguda no ha deixat de sorprendre’ns, venint sempre allà on no l’esperàvem: una cova, un poble perdut, una menjadora... el que sabem per endavant, i no ens sorprendrà, és que aquest any vindrà una vegada més a compartir la nostra història i patiment: "no tenim pas un Jesús incapaç de compadir-se, Ell, de manera semblant a nosaltres, ha Estat provat en tot menys en el pecat i, per això, pot concedir-nos l’ajuda que necessitem" (Hb. 4, 15-16). Amb quina disfressa ens arribarà aquest any demanant-nos acollida?: la d’un desplaçat?, la d'un parat?, la d'un malalt?, la d'un...?, vés a saber! Lo important és que siguem capaços de reconèixe’l i d’obrir-li les portes de bat a bat.
A nivell mundial estem patint una pandèmia; un virus desconegut que pensàvem que seria de curta durada i que hem de rendir-nos a l’evidència d'una possible tercera onada: I si escoltéssim el que aquesta bestiola ens vol dir? I si ens arribés un Déu malalt, capaç de compartir les nostres 'Unitats de Cuidats Intensius' (UCI)? I si ...?
Imagino ja la vostra reacció: “no si et plau, ja n’estem ben tips de que ens parlin del Covid-19!” Ho comprenc! però, no puc deixar de parlar-vos-en ja que no m’agrada gens la resposta global que hi estem donant des de nivells polític, econòmic, social i també eclesial, i em sembla veure-hi indicis de que no ho fem prou bé. Quan veig que la única preocupació des d’aquests diferents estaments, no és altra que la de “recuperar la nova normalitat”, jo em dic: “no anem bé!”. La realitat és aquesta: quan al bell mig de la pandèmia la natura va recuperar els seus espais i es va despertar una ona de solidaritat entre tots, etc... ens dèiem plens d’optimisme: “res serà com abans” però, ens hem de rendir a l’evidència que, per la gran majoria de nosaltres, un cop sortim del confinament, l’ única preocupació és o ha estat tornar a com estàvem abans; tornar a lo de sempre.
Voleu dir que és “normal” veure com cada dia hi ha gent que s’ofega en el mar?; que ens haguem acostumat a parlar d’un primer i d’un quart món fins el punt que ja no són noticia ni ens altera la fam, ni la mort d’infants per una simple diarrea? Com podem acabar amb la pandèmia si hi ha països que acumulen entre 7 i 9 vegades més les dosis que necessiten deixant d'aquesta manera a la cuneta una multitud de països pobres sense elles? Voleu dir que és “normal” que la mentida, la corrupció i la difamació tinguin barra lliure als nostres Parlaments?; o que en ple segle XXI es segueixi tancant a la presó a persones, simplement per les seves idees o reivindicacions? No és “escandalós” com emprem més temps a construir murs que no pas ponts?; que tanquem a milions de desplaçats en camps insalubres?; que ens mengem l’impost dels contribuents en armes de guerra? Veieu “normal” com tots plegats ens carreguem la ‘Mare Terra’? ... i així, un llarg etc. “Recuperar una nova normalitat?” Només puc respondre-hi amb un, “no, no gràcies!”
Em vull limitar a parlar-vos-en només des del nivell eclesial, ja que com a membre actiu que sóc d’aquesta església, m’agradaria ajudar a la reflexió; aquesta és la raó única que m’ha decidit; veureu per tant desfilar moltes de les preguntes que em faig i que, malgrat intuir-hi possibles camins a seguir, el meu somni seria que des d’una serena reflexió eclesial amb tot el poble de Déu, trobéssim junts les respostes a donar-hi i les sendes a recórrer.
Per començar us he de confessar que sento un gran malestar quan llegeixo coses semblants a aquestes: ”nosaltres tenim la gràcia per celebrar, com a capellans que som, en aquest període de confinament...” o quan en plena primera onada del Corona virus alguns dels nostres responsables reclamaven obrir els temples apel·lant a la “llibertat religiosa” o també quan els nostres temples tot just començaren a obrir de nou les portes i la gent, encara amb la por al cos, escoltava estorada com alguns bisbes ens recordaven “el precepte dominical”, dient-nos “ que la dispensa de no assistir a la missa dominical ja s’havia acabat” Malament rai quan reduïm la religió en lo permès, lo prohibit o l’obligatori no us sembla? Ens hem mal acostumat a privilegis i exaccions. Al llarg de la sortida gradual del confinament m’imagino què hauria passat si països considerats catòlics haguéssim tingut que adoptar la mateixa mesura que prengueren una gran majoria de països musulmans: mesquites (esglésies) obertes els dies feiners i tancades els divendres (diumenges) per evitar compartir massa gent el mateix espai... Simplement hauríem posat el crit al cel al veure com les nostres esglésies estarien buides al llarg de la setmana i que les havíem de tancar precisament el dia que podríem tenir gent.
I si el Covid-19 ens regalés poder fer una nova lectura de les nostres pràctiques cultuals? El papa Francesc ens demana que “desconfinem” a Jesús,<<avui Jesús truca des de dins de l’Església per sortir cap a enfora.>> Serem capaços de deixar-lo sortir?
Visc a l’Assekrem (Sud d’Algèria) en ple desert del Sàhara i la meva fraternitat veïna de Tamanrasset (80km) no té sacerdot des del mes de març del 2019 o sigui que passen mesos sencers sense eucaristia, però, Jesús ens diu “pels fruits els coneixereu.” No serà més important esdevenir eucaristia, pa i vi per tanta gent que reclama la seva presència? Qui pot posar en dubte que els meus germans són una veritable fraternitat eucarística i samaritana? D’altres fraternitats d’arreu del món tot i tenir algun germà sacerdot a casa, decidiren no celebrar cap eucaristia en solidaritat amb el comú de la gent fins que les parròquies obrissin.
És un fet que durant la pandèmia, les misses es van multiplicar en les plataformes digitals. Jo mateix, sol com estava, em connectava cada matí a les eucaristies que el papa Francesc celebrava a Santa Marta: curtes, sense floritures i amb unes homilies que m’alimentaven... però, quan el papa ens convidava a fer la <<comunió espiritual>> sentia una certa revolta en el meu interior, com si alguna cosa estigués fora de lloc i grinyolés. El fet de veure com uns quants com jo – capellans i bisbes - teníem el privilegi de celebrar i combregar, mentre que el comú dels fidels n’eren exclosos, em produïa malestar. Aquest malestar encara va augmentar més quan vaig rebre dues consultes que anaven en la mateixa direcció, malgrat que entre ells no es coneixien. Una venia d’una amiga i l’altra d’una família. El fet és que ells, com jo, posaven el pa i el vi sobre la taula i, en virtut del ‘sacerdoci comú dels fidels’ a l’hora en que el papa consagrava ells també pronunciaven les paraules de la consagració i combregaven! “És vàlid?”, em demanaven... Ironies de la història, en Carles de Foucauld passà un llarg temps en que no podia celebrar l’eucaristia per falta d’assemblea (“m’és molt dur passar el Nadal sense missa”, escrivia ). I tampoc podem menys tenir que l’Església es va mantenir ferma, sense el clergat, en molts llocs i durant segles, mentre que avui, els capellans sí que podem celebrar sense la comunitat, però la comunitat (família) necessita del sacerdot: No hi haurà alguna cosa que no acabem de fer-la prou bé?
I si aquesta pandèmia suposés un punt d’inflexió? I si ens decidíssim a no deixar passar el tren de llarg?
Cada vegada son més els teòlegs, liturgistes, eclesiòlegs, sociòlegs, etc, que fan reflexions semblants a aquestes: ”... Circula per Internet un acudit que explica bé el que vull expressar. Més o menys diu així: és el Diable qui parla feliç: <<Amb el covid-19 t’he tancat totes les esglésies>> i Déu li respon: <<Al contrari, gràcies al covid-19 he obert una església a cada casa>>. Està clar que no vull que les esglésies tanquin definitivament, però, de què serveixen les esglésies sense l'església de la fe viscuda per cada cristià i sense les <<esglésies domèstiques>> a cada casa i família? (...) És urgent repensar que l'Església és, realment i abans de res, el conjunt de tots els batejats. l'Església primitiva, era <<l'Església domèstica>>, que es reunia a la casa gran d'algun cristià o cristiana i qui la presidia era l'amo o la senyora de la casa i on si celebrava la memòria de Jesús, fent el que ell manava: donar la benedicció i compartir el pa i el vi, recordant-lo en acció de gràcies, com diu la paraula Eucaristia (...) En aquest context, és essencial que el clergat mediti sobre la seva missió i el seu lloc en l'Església i al món d’avui. Es necessària una conversió radical, perquè l'Església deixi de ser clerical i piramidal, i passi a ser participativa, en cercle, comunitària, posant els carismes de cada u al servei de tots. Homes o dones, casats o no, perquè Jesús no va imposar el celibat.” (Anselm Borges, teòleg portuguès. - Religió Digital: 08.05.2020 -).
Tot plegat fa que encara em faci més preguntes: ¿Aquest llarg temps de pandèmia amb la segona onada inclosa, no podria ser una oportunitat que se’ns ofereix per tornar les coses al seu lloc? Ull, no es tracta de caure en la trampa del dualisme: “esglésies domèstiques” o “assemblees en el temple”?; “amb o sense sacerdots”? Estic convençut que el millor seria poder acollir i provocar la inclusió: “temple i també esglésies domèstiques!”; “amb i sense sacerdots!” No creieu que això podria dinamitzar la nostra fe, les nostres litúrgies i de retruc reforçar la credibilitat eclesial?
El papa Francesc, denuncia sovint el “clericalisme” com una de les grans plagues de l’església d’avui: I si ens decidíssim a posar-hi remei, enriquint-la amb la multitud de carismes que suscita l’Esperit i fent de les nostres trobades un gran recinte participatiu on tots se sentissin responsables? Penso que és massa aviat per respondre a aquestes preguntes o semblants... però, sí que podríem començar a reflexionar-hi: no us sembla? El fet és que aparentment hem tornat a obrir les esglésies com si rés hagués passat i, a imatge i semblança del món polític i econòmic, es diria que l’única preocupació eclesial avui per avui, sembla que no és d’altra que la de poder recuperar la “normalitat.”
Desitjo vivament que en un futur no massa llunyà, el Covid-19 ens serveixi per despertar una reflexió eclesial seriosa, profunda i participativa del “què” i del “com” celebrem i vivim les nostres eucaristies.
Per acabar no puc ni vull ignorar el gran patiment que alguns de vosaltres us ha tocat viure al llarg d’aquests mesos amb les pèrdues de familiars, de veïns o de gent propera: el meu condol i solidaritat més sincers!; sense oblidar tampoc els qui heu perdut el treball, per culpa d’aquest Covid... però, com diu el nostre Pompeu Fabra: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança!” i també el nostre refranyer popular sempre portador d’una gran saviesa: “Mentre hi ha vida hi ha esperança... i és lo últim que podem perdre!” Sí; de cap de les maneres podem “desesperar” , “deixar + d’esperar”, de confiar que una nova església, un món millor i una vida personal renovada...són possibles! Només dependrà de la resposta que tu, jo i tots plegats donarem al llarg de la post- pandèmia.
Bon Nadal a tots i a totes! Us deixo el meu anhel més fervent per a tots vosaltres i que no és cap d’altre que aquest: que Jesús visiti les vostres famílies i llars. I, ja ho sabeu, “amb dos o tres reunits en el seu nom” ni ha prou perquè Ell es faci present, ningú el pot confinar!
Rebeu una molt forta abraçada.
Ventura
