Estimats amics i amigues, el 16 de setembre de 2018 va fer 50 anys del primer compromís de germans i germanes de la Comunitat de Jesús. L’acte tingué lloc a l’ermita de la Santa Creu de Montserrat; era el 29 de setembre de 1968 i prenem aquesta data com la de la nostra fundació pel laic Pere Vilaplana que traspassà fa trenta-set anys
En aquesta trobada i dinar, quests 50 anys de vida intensa acompanyats per tots vosaltres, familiars i amics. Aquell inici a montserrat tenia raó de ser pels lligams de comunió i amistat amb diversos monjos d’aquella abadia. Especialment amb el monjo ermità Pare Estanislau Llopart, que presidí aquella celebració i que per a nosaltres fou mestre en espiritualitat i conseller en el creixement personal i en el de la jove comunitat.
Feia tres anys que s’havia clausurat el Concili Vaticà II i els seus aires de renovació eren palpables a l’Església. Molts laics ens sentíem cridats a viure més compromesos amb l’Evangeli en la nostra realitat de treballadors, d’estudiants, d’homes i dones joves que ens anàvem obrint camí en la vida. Era un moment social políticament marcat per una llarga dictadura hereva de la guerra fratricida de dolorosa memòria. Però, culturalment i socialment s’albiraven canvis amb moviments estudiantils, sindicals, culturals i espirituals. Amb uns Pirineus més permeables que permetien mirar més enllà, sobretot cap a França, vam conèixer moviments de renovació espiritual ben atraients. Així, ens va arribar l’espiritualitat de Carles de Foucauld i d’Albert Peyriguère. El missatge que ens va atreure era viure Natzaret, ser cristians enmig del Món. Contemplatius i actius a la vegada. Un objectiu potser massa ambiciós, vist al pas dels anys, però que, certament, ens ha acompanyat fins el dia d’avui.
Hem viscut tot aquest temps, com bé sabeu fills, pares, amics, germans en la fe i veïns de Tarrés, amb molta intensitat. Amb etapes evidentment diferents, vinculades a l’edat i les circumstàncies familiars i laborals. Hem arribat fins aquí pel do de Déu evidenciat a través de bons consellers, de la vostra estimació, i, ben especialment, gràcies a la contribució de tots els germans i germanes que al llarg d’aquests anys han passat per la Comunitat de Jesús i hi han deixat una part important de la seva vida. Hem passat moments dolorosos, de crisis, de trencaments, inevitables i vinculats a la nostra fràgil naturalesa humana. Però, també hem tingut moments molt joiosos, de recerca sincera, de risc, de gratuïtat en el compromís, de creixement i maduració.
És un do de Déu la Comunitat. És un do de Déu viure l’Evangeli en Comunitat. L’Amistat, carisma que ens identifica, ens ha nuat, ens ha lligat per sostenir-nos en aquest seguiment del projecte de Déu, revelat en Jesús, i que no és altre que el de l’Amor. L’Amistat viscuda amb un sentit evangèlic ha arrelat en l’exemple de la relació de Jesús amb els seus deixebles: exigent i respectuosa a la vegada, sempre amorosa. Abans d’acabar, volem ressaltar alguns agraïments concrets. No els podem encabir tots, com comprendreu, perquè el camí ha tingut un llarg recorregut. En primer lloc al Pare Claretià Antoni Andrés que tot aquest temps ens ha acompanyat amb discreció, defugint protagonisme, però sempre al costat. Ha estat i és un exemple valuosíssim a qui ens hi vincula una íntima estimació. Estem molt agraïts als diversos monjos de l’abadia benedictina de Montserrat, estres i amics, malauradament tots ells ja traspassats. Molt especialment no oblidem el Pare Abat Cassià Just, el Pare Estanislau Llopart, el Pare Vilanova, el Pare Oriol Diví i, darrerament, el Pare Joan Carles Elvira. El seu record ens acompanyarà sempre. També volem agrair la comprensió i el suport al llarg d’aquests anys dels bisbes diocesans de Barcelona, Tarragona, Lleida, València i Jaca, així com de sacerdots i religiosos i religioses d’aquestes i d’altres diòcesis. Si cal destacar-ne algun, els reunim a tots en la figura del Cardenal Narcís Jubany que va creure en el nostre projecte comun