La Comunitat de Jesús

Nascuda en la segona meitat dels anys seixanta a Barcelona, la Comunitat de Jesús és una comunitat de laics que pretén viure i comunicar l’Evangeli en l’amor i l’amistat fraterna. Té una identitat pròpia donada pel seu fundador, Pere Vilaplana (1932-1983), i s’inspira en bona part en la espiritualitat de Charles de Foucauld. L’estil propi de comunitat de vida cristiana es fonamenta en l’esperit d’amistat, de germanor i de pregària. Més enllà de les afinitats i dels voluntarismes, cada germà és un germà, membre de la «família de Déu». Jesús és el centre de la nostra amistat i ens uneix com a vincle incontestable. En el si de la Comunitat es valora especialment la complementarietat de les diferents vocacions, i les realitats i opcions personals que s´hi donen, que la Comunitat acull de la mateixa manera amb l´anhel sincer d´un creixement i conversió personals cap a Déu.

 La Comunitat és Església i amb ella s’hi sent en comunió, i viu com a pròpies les esperances i dificultats, les alegries i necessitats de l’església on s’apleguen els membres de la comunitat i del món sencer. Diferents germans de la comunitat realitzen serveis en les pastorals diocesanes. També és present a la Comunitat la inquietud del diàleg interreligiós, amb relacions d’amistat amb membres de l’església evangèlica i més darrerament amb entitats d’acolliment d’emigrants del món musulmà.

La Comunitat de Jesús és present actualment en diferents localitats dels àmbits de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Osca, València i Alacant. Es podria dir que l’objectiu més immediat de la Comunitat és promoure i ajudar que els seus membres visquin una vida ordinària plenament inserida en el món actual, amarada per l’evangeli, per l’Amor de Jesús, i compromesa en tot allò que contribueix al creixement del regne de Déu. La voluntat de caminar junts en comunitat, no individualment, fent palesos l’amor i l’amistat entre els seus membres com a signe del compromís més immediat amb aquells que ens són més propers, identifica l’ideal de les primeres comunitats cristianes explicitades en els Actes dels apòstols (Ac 2,42-47). Però l’objectiu darrer, aquell que dóna sentit a tot el projecte, depassa l’ens mateix de la pròpia comunitat, ja que somnia, i cerca fer accessible aquest projecte d’Amor, el regne de Déu, a tots els homes i dones del nostre món, i treballa per fer-ho possible. És en aquest sentit que la Comunitat roman plenament oberta a les relacions amb altres comunitats, grups, entitats, i procura establir lligams de fraternitat amb tots aquells que cerquen la transformació i la dignitat plena del ser humà.

Alguns dels eixos fonamentals del dia a dia comunitari són: la vida de pregària, personal, i compartida setmanalment en els espais que anomenem llars; els recessos mensuals, com espais de formació, reflexió i aprofundiment en la vida cristiana; els diferents grups de treball, ja siguin per compartir el moment personal, ja siguin per desenvolupar diferents projectes, com l’acolliment aTarrés (petit poble proper al monestir de Poblet, a la comarca de Les Garrigues); l’opció pels pobres, i d’altres. La Pasqua, celebrada a Tarrés, és com el moment central de la vida de comunitat en què s’apleguen tots els membres i refermen el compromís amb la comunitat. Els quasi quaranta anys de vida de la Comunitat han portat a una evolució pròpia de tot grup que es vol adaptar al moment present i a diferents moments de revisió del carisma, el darrer l’any 2006.

L’espiritualitat de Carles de Foucauld arrelada des dels inicis de la Comunitat s’ha anat desenvolupant al seu si de forma gradual. Als moments inicials el coneixement d’aquest carisma va portar a una tasca de formació i es va començar una biblioteca específica dedicada al tema foucauldià, reconeguda avui com la més àmplia i documentada de les que hi ha. Un vincle especialment remarcable ha estat amb el P. Michel Lafon, seguidor i hereu espiritual del P. Albert Peyriguère, un dels primers seguidors de Carles de Foucauld, a El Kbab (Marroc), i autor del llibre Deixeu-vos prendre per Crist, (traduït per Just M. Llorens, monjo de Montserrat). Aquest llibre influencià fortament la nostra espiritualitat, i inicià uns lligams de profunda comunió del Pere Vilaplanaamb el P. Lafon, mantinguts fins avui amb tots nosaltres. L’abadia de Montserrat publicava l’any 1971 un recull de meditacions seves sota el títol Viure evangèlicament

Les estretes relacions de la Comunitat de Jesús amb diferents grups d’aquest mateix carisma van portar a la seva integració l’any 1980 en la l’Associació d’àmbit internacional Famille spirituelCharles de Foucauld. D’aleshores ençà el contacte i la proximitat amb els diferents grupsque la composen ha estat molt intensos i enriquidors. L’any 2005 tots vam participar joiosament de la beatificació del germà Carles celebrada el dia 15 de novembre a Roma.  

D’altra banda, la relació de la Comunitat de Jesús amb Montserrat ha estat des de sempre especialment intensa. S’inicià amb el P. Estanislau M. Llopart, monjo i ermità, primer a l’ermita de la Santa Creu a Montserrat i després al Japó. El coneixement del Pare Estanislau, l’any 1967 marcà profundament Pere Vilaplana i el grup inicial, la petita comunitat que començava. Ell fou conseller, amic, pare i germà, amb una comunicació de vida molt intensa. Fou el pare Estanislau qui amb la seva claredat va marcar en gran manera els trets espirituals de la Comunitat, i fou ell qui, l’any 1968 a l’ermita de la Santa Creu de Montserrat, va rebre en nom de l’Església el compromís d’en Pere, i aquest el dels primers germans, en un acte que es considera la fundació de la Comunitat. Aquesta relació amb el pare Estanislau prosseguí molt intensament fins la seva mort, l’any2003. Fruit d’aquesta relació, la Comunitat va editar l’any 1975 el llibre Pregàries, i en feu una reedició l’any 1985 sota el títol Lloança a Déu. Es tracta d’un recull de salms i càntics seleccionats i adaptats curosament pel pare Estanislau que fem servir per a les pregàries comunitàries. Les relacions amb Montserrat, després de l’anada del pare Estanislau al Japó, van continuar ben fermes amb el pare Cassià Ma Just, el pare Evangelista Vilanova, el pare Oriol M. Diví i altres, amb un lloc ben especial per al germà Esteve, de record entranyable per a tots pel seu acolliment fratern a l’hostatgeria del monestir. Aquests lligams s’actualitzen amb el contacte i consell de l’actual pare abat, Josep M. Soler i del pare Joan Carles Elvira.Mai podrem agrair prou el suport rebut, el consell humà i la referència espiritual que Montserrat ha representat al llarg de la nostra història.  

Cal esmentar també en aquest reconeixement de les arrels espirituals de la Comunitat de Jesús sor Maria Montserrat Capsir, monja jerònima, amb qui Pere Vilaplana va mantenir una estreta filiació durant disset anys, fins la seva mort l’any 1968. Poc abans ella mateixa havia col·laborat directament en la redacció d’un directori-reglament de la Comunitat.