L’escola davant la realitat

Escric aquest article des de Quito, on he viatjat com a conferenciant d’un congrés sobre innovació educativa per a l’aprenentatge i la transformació social.
L’esdeveniment ha estat organitzat per Fe y Alegría i la Pontifícia Universitat Catòlica d’Ecuador (PUCE). Les intervencions i reflexions dels participants, docents majoritàriament, han esta força influenciades
pels esdeveniments que van tenir lloc a Quito durant el mes d’octubre, quan el país, liderat pel moviment indígena, es va aixecar en proposta, per la pujada de la benzina. Aquests decisió va ser l’espurna que va encendre el foc de les propestes socials. Com és sabut, Xile també està vivint un gran moviment de protestes, Bolívia ha patit un complex cop d’estat i quan estic revisant l’article, Colòmbia ja ha esclatat.
Les xifres de mort en les mobilitzacions a Equador, Xile, Bolívia i Colòmbia és ara prop del centenar de persones i molts ferits. I altres països de latinoamericans també viuen propestes similars. A Catalunya també estem vivint temps convulsos, encara que fins ara no hem hagut de lamentar la pèrdua de vides humanes. Tot aquets malestar és la collita d’actituds, decisions polítiques, econòmiques i judicials, i d’una manera d’exercir la diversitat de facetes del poder. Un bon amic xilè, Arnoldo Cisternas, que és psicòleg i consultor d’empreses a més d’emprenedor en l’àmbit educatiu,
m’escriu dient que han estat dies molt durs al seu país a causa de la violència, el saqueig i la repressió. . Per a ell, el pitjor de tot ha estat “la estupidez, la clásica, corta y vengonzosa perspectiva de nuestra clase
política y empresarial, el oportunismo y el deterioro ético sistémico que han generado décadas de manipulación y aprovechamiento, que ahora explota”.
El meu amic es mostra molt escèptic respecte a la possibilitat d’assolir un pacte social, i pensa “que nos invita a ser más agudos políticamente a la hora de sugerir una nueva educación, que genere un desarrollo ético sistémico y profundo”. Un altre bon amic, Alberto Croce, activista argentí, em convida a llegir la seva anàlisi al seu blog, on afirma que “las calles se han convertido en el escenario central y absolutamente privilegiado de la política, desplazando sensiblemente a todos los demás escenarios a un segundo o tercer plano”.
Són anàlisis perfectament aplicables no només a la realitat de molts països de l’Amèrica Llatina, sinó també del context europeu i, en concret, a Catalunya, salvant les notables diferències respecte als nivells de l’estat del
benestar. ¿Com hem de procedir les escoles? ¿Què hem de fer
els mestres a les aules? A Ecuador, les universitats públiques i catòliques van obrir les seves portes per acollir els manifestants. A Catalunya, s’ha estès una certa por a parlar a les aules, per algunes denúncies, fins
i tot dels mateixos pares i mares. És evident que el professorat hem de ser exemplars respecte a esdevenir referents d’aprendre a pensar per un mateix i a possibilitar eines d’anàlisi de la realitat que ens envolta.
Com ens recordava el sociòleg Jaume Funes al diari Ara, els primers dies de protestes, “no es tracta de guanyar adeptes, sinó d’ensenyar a pensar i conviure”. L’expert anglès en educació, Richard Gerver, al seu últim llibre
Manifiesto por el cambio, afirma que els canvis que estem vivint “ha llevado a la gente a sentirse desplazada, vulnerable y enojada”.
Vivim un gran esclat de protestes enmig del desconcert d’una societat, sovint envellida i que actua a la defensiva. L’escola està essent interpel.lada en el seu propi propòsit. Més que mai, l’educació agafa el seu sentit més profund en la seva funció de connectar amb la realitat i formar futurs ciutadans i ciutadanes amb pensament propi i capacitat de convivència.
Pep Menéndez
FOC NOU N. 491, Nov. Decem. 2019

Los comentarios están cerrados.